Cultura xixonenca

Xixona és  municipi de la comarca l’Alacantí, information pills buy information pills enclavada en la província d’Alacant. Té una població de 7400 d’habitants i dista de 26 km. de la capital alacantina i 24 km. de la industrial Alcoi.

El relleu és muntanyós, troche excepte en el sud-oest, help destacant la Penya de Xixona o Penya Migjorn (1226m), la serra de la Carrasqueta (1.131m) i Montagut(1.078m) i Cabeçó d’Or(1.205m).

La part nord del terme municipal és recorreguda per tres torrents: Coscó, Bugaia i Riu de la Torre; estes tres torrenteres s’unixen formant un únic riu al sud de la ciutat. Al sud del terme i d’Oest a Este discorre el riu Montnegre. És per això que Xixona oferix atractives rutes turístiques per als amants del senderisme.

El clima és mediterrani caracteritzat per uns hiverns temperats i uns estius càlids. El màxim de precipitació es produïx a la tardor; mentres que l’estiu presenta una generalitzada absència de pluja.

La vegetació és típicament mediterrània, encara que en les zones muntanyoses, al ser més plujosa, predomina el bosc de carrasques i pins. Mentres que en el sud, al ser més sec, abunden les espècies xeròfiles, que donen al paisatge un aspecte més desèrtic.

Els principals paratges pintorescos són: Pou de la Neu, Font de Vivens, La Sarja, serra de La Carrasqueta i el Barranc de la Llibreria

El terme municipal de Xixona té una extensió de 161’29 km2 , el quint en extensió de la província d’Alacant. Les terres de cultiu representen el 32,4% del total, de les que 4.816 hectàrees estan dedicades al secà i les 493 hectàrees restants al regadiu. El terreny forestal ocupa unes 9.916 hectàrees, el que suposa el 61,5% del terme municipal. Tradicionalment la base econòmica de Xixona ha sigut l’agricultura dedicada al cultiu de cereals. De les xicotetes hortes s’obtenien una interessant producció d’hortalisses de gran fama. No obstant, a mitjan segle XVIII, l’ametler començarà a substituir al cereal com el producte essencial de l’agricultura xixonenca.

En l’actualitat la riquesa de  Xixona es fonamenta en la indústria del torró i del gelat. La fabricació de torró té un origen antiquíssim, però la seua producció a Xixona està documentada des de mitjans del segle XVI. Durant l’Edat Moderna i fins als començaments del present segle la seua importància en l’economia local era molt reduïda al ser simplement una activitat complementària de l’agricultura. Des de començaments d’este segle i, sobretot, des de la dècada dels 40, amb la industrialització de la seua producció, passa a substituir, junt amb el gelat, a l’agricultura com a motor de l’economia. En l’actualitat les fàbriques torroneres s’han agrupat per mitjà de la creació del Consell Regulador de la Denominació Específica Xixona la producció de les quals suposa quasi un 70% del total de la producció nacional.

L’elaboració de begudes fredes es remunta fins a l’edat moderna, com ho demostra l’existència de pous de neu en la Carrasqueta: pou del Surdo, pou del Mas de Sant Ignasi, pou de Dilluns i pou de la Carrasqueta. Les primeres tècniques per a l’elaboració del gelat van ser artesanals amb produccions molt limitades; però el ràpid desenrotllament de la indústria del fred durant el segle XX va permetre al gelat adquirir la importància que hui té. El descobriment de la pasteurització i l’homogeneïtzació permet donar unes notables garanties higièniques als gelats i conservar-los d’una forma més perfecta.

L’estacionalitat de la producció del torró, concentrada en els mesos anteriors a a Nadal, va fer que una gran quantitat de xixonencs es dedicara a l’elaboració artesanal del gelat per tota la geografia espanyola. En l’actualitat són al voltant d’unes 400 famílies les que emigren en la primavera per a desplaçar-se als seus negocis. Este és un sector molt dinàmic i en constant renovació. En la nostra ciutat es troba la seu d’ANHCEA (Associació Empresarial Nacional d’Elaboradors de Gelats i Orxates) i d’ARTGLACE (Confederació d’Associacions de Gelaters Artesans de la Comunitat Europea).

La crisi del torró ha propiciat que s’instal·len noves activitats industrials, de la mà de les multinacionals. Així destaca la fabricació de bolquers i compreses de paper i de productes complementaris de la indústria del gelat.
Xixona és  municipi de la comarca l’Alacantí, information pills buy information pills enclavada en la província d’Alacant. Té una població de 7400 d’habitants i dista de 26 km. de la capital alacantina i 24 km. de la industrial Alcoi.

El relleu és muntanyós, troche excepte en el sud-oest, help destacant la Penya de Xixona o Penya Migjorn (1226m), la serra de la Carrasqueta (1.131m) i Montagut(1.078m) i Cabeçó d’Or(1.205m).

La part nord del terme municipal és recorreguda per tres torrents: Coscó, Bugaia i Riu de la Torre; estes tres torrenteres s’unixen formant un únic riu al sud de la ciutat. Al sud del terme i d’Oest a Este discorre el riu Montnegre. És per això que Xixona oferix atractives rutes turístiques per als amants del senderisme.

El clima és mediterrani caracteritzat per uns hiverns temperats i uns estius càlids. El màxim de precipitació es produïx a la tardor; mentres que l’estiu presenta una generalitzada absència de pluja.

La vegetació és típicament mediterrània, encara que en les zones muntanyoses, al ser més plujosa, predomina el bosc de carrasques i pins. Mentres que en el sud, al ser més sec, abunden les espècies xeròfiles, que donen al paisatge un aspecte més desèrtic.

Els principals paratges pintorescos són: Pou de la Neu, Font de Vivens, La Sarja, serra de La Carrasqueta i el Barranc de la Llibreria

El terme municipal de Xixona té una extensió de 161’29 km2 , el quint en extensió de la província d’Alacant. Les terres de cultiu representen el 32,4% del total, de les que 4.816 hectàrees estan dedicades al secà i les 493 hectàrees restants al regadiu. El terreny forestal ocupa unes 9.916 hectàrees, el que suposa el 61,5% del terme municipal. Tradicionalment la base econòmica de Xixona ha sigut l’agricultura dedicada al cultiu de cereals. De les xicotetes hortes s’obtenien una interessant producció d’hortalisses de gran fama. No obstant, a mitjan segle XVIII, l’ametler començarà a substituir al cereal com el producte essencial de l’agricultura xixonenca.

En l’actualitat la riquesa de  Xixona es fonamenta en la indústria del torró i del gelat. La fabricació de torró té un origen antiquíssim, però la seua producció a Xixona està documentada des de mitjans del segle XVI. Durant l’Edat Moderna i fins als començaments del present segle la seua importància en l’economia local era molt reduïda al ser simplement una activitat complementària de l’agricultura. Des de començaments d’este segle i, sobretot, des de la dècada dels 40, amb la industrialització de la seua producció, passa a substituir, junt amb el gelat, a l’agricultura com a motor de l’economia. En l’actualitat les fàbriques torroneres s’han agrupat per mitjà de la creació del Consell Regulador de la Denominació Específica Xixona la producció de les quals suposa quasi un 70% del total de la producció nacional.

L’elaboració de begudes fredes es remunta fins a l’edat moderna, com ho demostra l’existència de pous de neu en la Carrasqueta: pou del Surdo, pou del Mas de Sant Ignasi, pou de Dilluns i pou de la Carrasqueta. Les primeres tècniques per a l’elaboració del gelat van ser artesanals amb produccions molt limitades; però el ràpid desenrotllament de la indústria del fred durant el segle XX va permetre al gelat adquirir la importància que hui té. El descobriment de la pasteurització i l’homogeneïtzació permet donar unes notables garanties higièniques als gelats i conservar-los d’una forma més perfecta.

L’estacionalitat de la producció del torró, concentrada en els mesos anteriors a a Nadal, va fer que una gran quantitat de xixonencs es dedicara a l’elaboració artesanal del gelat per tota la geografia espanyola. En l’actualitat són al voltant d’unes 400 famílies les que emigren en la primavera per a desplaçar-se als seus negocis. Este és un sector molt dinàmic i en constant renovació. En la nostra ciutat es troba la seu d’ANHCEA (Associació Empresarial Nacional d’Elaboradors de Gelats i Orxates) i d’ARTGLACE (Confederació d’Associacions de Gelaters Artesans de la Comunitat Europea).

La crisi del torró ha propiciat que s’instal·len noves activitats industrials, de la mà de les multinacionals. Així destaca la fabricació de bolquers i compreses de paper i de productes complementaris de la indústria del gelat.
Xixona és  municipi de la comarca l’Alacantí, information pills buy information pills enclavada en la província d’Alacant. Té una població de 7400 d’habitants i dista de 26 km. de la capital alacantina i 24 km. de la industrial Alcoi.

El relleu és muntanyós, troche excepte en el sud-oest, help destacant la Penya de Xixona o Penya Migjorn (1226m), la serra de la Carrasqueta (1.131m) i Montagut(1.078m) i Cabeçó d’Or(1.205m).

La part nord del terme municipal és recorreguda per tres torrents: Coscó, Bugaia i Riu de la Torre; estes tres torrenteres s’unixen formant un únic riu al sud de la ciutat. Al sud del terme i d’Oest a Este discorre el riu Montnegre. És per això que Xixona oferix atractives rutes turístiques per als amants del senderisme.

El clima és mediterrani caracteritzat per uns hiverns temperats i uns estius càlids. El màxim de precipitació es produïx a la tardor; mentres que l’estiu presenta una generalitzada absència de pluja.

La vegetació és típicament mediterrània, encara que en les zones muntanyoses, al ser més plujosa, predomina el bosc de carrasques i pins. Mentres que en el sud, al ser més sec, abunden les espècies xeròfiles, que donen al paisatge un aspecte més desèrtic.

Els principals paratges pintorescos són: Pou de la Neu, Font de Vivens, La Sarja, serra de La Carrasqueta i el Barranc de la Llibreria

El terme municipal de Xixona té una extensió de 161’29 km2 , el quint en extensió de la província d’Alacant. Les terres de cultiu representen el 32,4% del total, de les que 4.816 hectàrees estan dedicades al secà i les 493 hectàrees restants al regadiu. El terreny forestal ocupa unes 9.916 hectàrees, el que suposa el 61,5% del terme municipal. Tradicionalment la base econòmica de Xixona ha sigut l’agricultura dedicada al cultiu de cereals. De les xicotetes hortes s’obtenien una interessant producció d’hortalisses de gran fama. No obstant, a mitjan segle XVIII, l’ametler començarà a substituir al cereal com el producte essencial de l’agricultura xixonenca.

En l’actualitat la riquesa de  Xixona es fonamenta en la indústria del torró i del gelat. La fabricació de torró té un origen antiquíssim, però la seua producció a Xixona està documentada des de mitjans del segle XVI. Durant l’Edat Moderna i fins als començaments del present segle la seua importància en l’economia local era molt reduïda al ser simplement una activitat complementària de l’agricultura. Des de començaments d’este segle i, sobretot, des de la dècada dels 40, amb la industrialització de la seua producció, passa a substituir, junt amb el gelat, a l’agricultura com a motor de l’economia. En l’actualitat les fàbriques torroneres s’han agrupat per mitjà de la creació del Consell Regulador de la Denominació Específica Xixona la producció de les quals suposa quasi un 70% del total de la producció nacional.

L’elaboració de begudes fredes es remunta fins a l’edat moderna, com ho demostra l’existència de pous de neu en la Carrasqueta: pou del Surdo, pou del Mas de Sant Ignasi, pou de Dilluns i pou de la Carrasqueta. Les primeres tècniques per a l’elaboració del gelat van ser artesanals amb produccions molt limitades; però el ràpid desenrotllament de la indústria del fred durant el segle XX va permetre al gelat adquirir la importància que hui té. El descobriment de la pasteurització i l’homogeneïtzació permet donar unes notables garanties higièniques als gelats i conservar-los d’una forma més perfecta.

L’estacionalitat de la producció del torró, concentrada en els mesos anteriors a a Nadal, va fer que una gran quantitat de xixonencs es dedicara a l’elaboració artesanal del gelat per tota la geografia espanyola. En l’actualitat són al voltant d’unes 400 famílies les que emigren en la primavera per a desplaçar-se als seus negocis. Este és un sector molt dinàmic i en constant renovació. En la nostra ciutat es troba la seu d’ANHCEA (Associació Empresarial Nacional d’Elaboradors de Gelats i Orxates) i d’ARTGLACE (Confederació d’Associacions de Gelaters Artesans de la Comunitat Europea).

La crisi del torró ha propiciat que s’instal·len noves activitats industrials, de la mà de les multinacionals. Així destaca la fabricació de bolquers i compreses de paper i de productes complementaris de la indústria del gelat.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, pill physician si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, for sale de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, sales finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Xixona és  municipi de la comarca l’Alacantí, information pills buy information pills enclavada en la província d’Alacant. Té una població de 7400 d’habitants i dista de 26 km. de la capital alacantina i 24 km. de la industrial Alcoi.

El relleu és muntanyós, troche excepte en el sud-oest, help destacant la Penya de Xixona o Penya Migjorn (1226m), la serra de la Carrasqueta (1.131m) i Montagut(1.078m) i Cabeçó d’Or(1.205m).

La part nord del terme municipal és recorreguda per tres torrents: Coscó, Bugaia i Riu de la Torre; estes tres torrenteres s’unixen formant un únic riu al sud de la ciutat. Al sud del terme i d’Oest a Este discorre el riu Montnegre. És per això que Xixona oferix atractives rutes turístiques per als amants del senderisme.

El clima és mediterrani caracteritzat per uns hiverns temperats i uns estius càlids. El màxim de precipitació es produïx a la tardor; mentres que l’estiu presenta una generalitzada absència de pluja.

La vegetació és típicament mediterrània, encara que en les zones muntanyoses, al ser més plujosa, predomina el bosc de carrasques i pins. Mentres que en el sud, al ser més sec, abunden les espècies xeròfiles, que donen al paisatge un aspecte més desèrtic.

Els principals paratges pintorescos són: Pou de la Neu, Font de Vivens, La Sarja, serra de La Carrasqueta i el Barranc de la Llibreria

El terme municipal de Xixona té una extensió de 161’29 km2 , el quint en extensió de la província d’Alacant. Les terres de cultiu representen el 32,4% del total, de les que 4.816 hectàrees estan dedicades al secà i les 493 hectàrees restants al regadiu. El terreny forestal ocupa unes 9.916 hectàrees, el que suposa el 61,5% del terme municipal. Tradicionalment la base econòmica de Xixona ha sigut l’agricultura dedicada al cultiu de cereals. De les xicotetes hortes s’obtenien una interessant producció d’hortalisses de gran fama. No obstant, a mitjan segle XVIII, l’ametler començarà a substituir al cereal com el producte essencial de l’agricultura xixonenca.

En l’actualitat la riquesa de  Xixona es fonamenta en la indústria del torró i del gelat. La fabricació de torró té un origen antiquíssim, però la seua producció a Xixona està documentada des de mitjans del segle XVI. Durant l’Edat Moderna i fins als començaments del present segle la seua importància en l’economia local era molt reduïda al ser simplement una activitat complementària de l’agricultura. Des de començaments d’este segle i, sobretot, des de la dècada dels 40, amb la industrialització de la seua producció, passa a substituir, junt amb el gelat, a l’agricultura com a motor de l’economia. En l’actualitat les fàbriques torroneres s’han agrupat per mitjà de la creació del Consell Regulador de la Denominació Específica Xixona la producció de les quals suposa quasi un 70% del total de la producció nacional.

L’elaboració de begudes fredes es remunta fins a l’edat moderna, com ho demostra l’existència de pous de neu en la Carrasqueta: pou del Surdo, pou del Mas de Sant Ignasi, pou de Dilluns i pou de la Carrasqueta. Les primeres tècniques per a l’elaboració del gelat van ser artesanals amb produccions molt limitades; però el ràpid desenrotllament de la indústria del fred durant el segle XX va permetre al gelat adquirir la importància que hui té. El descobriment de la pasteurització i l’homogeneïtzació permet donar unes notables garanties higièniques als gelats i conservar-los d’una forma més perfecta.

L’estacionalitat de la producció del torró, concentrada en els mesos anteriors a a Nadal, va fer que una gran quantitat de xixonencs es dedicara a l’elaboració artesanal del gelat per tota la geografia espanyola. En l’actualitat són al voltant d’unes 400 famílies les que emigren en la primavera per a desplaçar-se als seus negocis. Este és un sector molt dinàmic i en constant renovació. En la nostra ciutat es troba la seu d’ANHCEA (Associació Empresarial Nacional d’Elaboradors de Gelats i Orxates) i d’ARTGLACE (Confederació d’Associacions de Gelaters Artesans de la Comunitat Europea).

La crisi del torró ha propiciat que s’instal·len noves activitats industrials, de la mà de les multinacionals. Així destaca la fabricació de bolquers i compreses de paper i de productes complementaris de la indústria del gelat.
Xixona és  municipi de la comarca l’Alacantí, information pills buy information pills enclavada en la província d’Alacant. Té una població de 7400 d’habitants i dista de 26 km. de la capital alacantina i 24 km. de la industrial Alcoi.

El relleu és muntanyós, troche excepte en el sud-oest, help destacant la Penya de Xixona o Penya Migjorn (1226m), la serra de la Carrasqueta (1.131m) i Montagut(1.078m) i Cabeçó d’Or(1.205m).

La part nord del terme municipal és recorreguda per tres torrents: Coscó, Bugaia i Riu de la Torre; estes tres torrenteres s’unixen formant un únic riu al sud de la ciutat. Al sud del terme i d’Oest a Este discorre el riu Montnegre. És per això que Xixona oferix atractives rutes turístiques per als amants del senderisme.

El clima és mediterrani caracteritzat per uns hiverns temperats i uns estius càlids. El màxim de precipitació es produïx a la tardor; mentres que l’estiu presenta una generalitzada absència de pluja.

La vegetació és típicament mediterrània, encara que en les zones muntanyoses, al ser més plujosa, predomina el bosc de carrasques i pins. Mentres que en el sud, al ser més sec, abunden les espècies xeròfiles, que donen al paisatge un aspecte més desèrtic.

Els principals paratges pintorescos són: Pou de la Neu, Font de Vivens, La Sarja, serra de La Carrasqueta i el Barranc de la Llibreria

El terme municipal de Xixona té una extensió de 161’29 km2 , el quint en extensió de la província d’Alacant. Les terres de cultiu representen el 32,4% del total, de les que 4.816 hectàrees estan dedicades al secà i les 493 hectàrees restants al regadiu. El terreny forestal ocupa unes 9.916 hectàrees, el que suposa el 61,5% del terme municipal. Tradicionalment la base econòmica de Xixona ha sigut l’agricultura dedicada al cultiu de cereals. De les xicotetes hortes s’obtenien una interessant producció d’hortalisses de gran fama. No obstant, a mitjan segle XVIII, l’ametler començarà a substituir al cereal com el producte essencial de l’agricultura xixonenca.

En l’actualitat la riquesa de  Xixona es fonamenta en la indústria del torró i del gelat. La fabricació de torró té un origen antiquíssim, però la seua producció a Xixona està documentada des de mitjans del segle XVI. Durant l’Edat Moderna i fins als començaments del present segle la seua importància en l’economia local era molt reduïda al ser simplement una activitat complementària de l’agricultura. Des de començaments d’este segle i, sobretot, des de la dècada dels 40, amb la industrialització de la seua producció, passa a substituir, junt amb el gelat, a l’agricultura com a motor de l’economia. En l’actualitat les fàbriques torroneres s’han agrupat per mitjà de la creació del Consell Regulador de la Denominació Específica Xixona la producció de les quals suposa quasi un 70% del total de la producció nacional.

L’elaboració de begudes fredes es remunta fins a l’edat moderna, com ho demostra l’existència de pous de neu en la Carrasqueta: pou del Surdo, pou del Mas de Sant Ignasi, pou de Dilluns i pou de la Carrasqueta. Les primeres tècniques per a l’elaboració del gelat van ser artesanals amb produccions molt limitades; però el ràpid desenrotllament de la indústria del fred durant el segle XX va permetre al gelat adquirir la importància que hui té. El descobriment de la pasteurització i l’homogeneïtzació permet donar unes notables garanties higièniques als gelats i conservar-los d’una forma més perfecta.

L’estacionalitat de la producció del torró, concentrada en els mesos anteriors a a Nadal, va fer que una gran quantitat de xixonencs es dedicara a l’elaboració artesanal del gelat per tota la geografia espanyola. En l’actualitat són al voltant d’unes 400 famílies les que emigren en la primavera per a desplaçar-se als seus negocis. Este és un sector molt dinàmic i en constant renovació. En la nostra ciutat es troba la seu d’ANHCEA (Associació Empresarial Nacional d’Elaboradors de Gelats i Orxates) i d’ARTGLACE (Confederació d’Associacions de Gelaters Artesans de la Comunitat Europea).

La crisi del torró ha propiciat que s’instal·len noves activitats industrials, de la mà de les multinacionals. Així destaca la fabricació de bolquers i compreses de paper i de productes complementaris de la indústria del gelat.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, pill physician si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, for sale de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, sales finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Xixona és  municipi de la comarca l’Alacantí, information pills buy information pills enclavada en la província d’Alacant. Té una població de 7400 d’habitants i dista de 26 km. de la capital alacantina i 24 km. de la industrial Alcoi.

El relleu és muntanyós, troche excepte en el sud-oest, help destacant la Penya de Xixona o Penya Migjorn (1226m), la serra de la Carrasqueta (1.131m) i Montagut(1.078m) i Cabeçó d’Or(1.205m).

La part nord del terme municipal és recorreguda per tres torrents: Coscó, Bugaia i Riu de la Torre; estes tres torrenteres s’unixen formant un únic riu al sud de la ciutat. Al sud del terme i d’Oest a Este discorre el riu Montnegre. És per això que Xixona oferix atractives rutes turístiques per als amants del senderisme.

El clima és mediterrani caracteritzat per uns hiverns temperats i uns estius càlids. El màxim de precipitació es produïx a la tardor; mentres que l’estiu presenta una generalitzada absència de pluja.

La vegetació és típicament mediterrània, encara que en les zones muntanyoses, al ser més plujosa, predomina el bosc de carrasques i pins. Mentres que en el sud, al ser més sec, abunden les espècies xeròfiles, que donen al paisatge un aspecte més desèrtic.

Els principals paratges pintorescos són: Pou de la Neu, Font de Vivens, La Sarja, serra de La Carrasqueta i el Barranc de la Llibreria

El terme municipal de Xixona té una extensió de 161’29 km2 , el quint en extensió de la província d’Alacant. Les terres de cultiu representen el 32,4% del total, de les que 4.816 hectàrees estan dedicades al secà i les 493 hectàrees restants al regadiu. El terreny forestal ocupa unes 9.916 hectàrees, el que suposa el 61,5% del terme municipal. Tradicionalment la base econòmica de Xixona ha sigut l’agricultura dedicada al cultiu de cereals. De les xicotetes hortes s’obtenien una interessant producció d’hortalisses de gran fama. No obstant, a mitjan segle XVIII, l’ametler començarà a substituir al cereal com el producte essencial de l’agricultura xixonenca.

En l’actualitat la riquesa de  Xixona es fonamenta en la indústria del torró i del gelat. La fabricació de torró té un origen antiquíssim, però la seua producció a Xixona està documentada des de mitjans del segle XVI. Durant l’Edat Moderna i fins als començaments del present segle la seua importància en l’economia local era molt reduïda al ser simplement una activitat complementària de l’agricultura. Des de començaments d’este segle i, sobretot, des de la dècada dels 40, amb la industrialització de la seua producció, passa a substituir, junt amb el gelat, a l’agricultura com a motor de l’economia. En l’actualitat les fàbriques torroneres s’han agrupat per mitjà de la creació del Consell Regulador de la Denominació Específica Xixona la producció de les quals suposa quasi un 70% del total de la producció nacional.

L’elaboració de begudes fredes es remunta fins a l’edat moderna, com ho demostra l’existència de pous de neu en la Carrasqueta: pou del Surdo, pou del Mas de Sant Ignasi, pou de Dilluns i pou de la Carrasqueta. Les primeres tècniques per a l’elaboració del gelat van ser artesanals amb produccions molt limitades; però el ràpid desenrotllament de la indústria del fred durant el segle XX va permetre al gelat adquirir la importància que hui té. El descobriment de la pasteurització i l’homogeneïtzació permet donar unes notables garanties higièniques als gelats i conservar-los d’una forma més perfecta.

L’estacionalitat de la producció del torró, concentrada en els mesos anteriors a a Nadal, va fer que una gran quantitat de xixonencs es dedicara a l’elaboració artesanal del gelat per tota la geografia espanyola. En l’actualitat són al voltant d’unes 400 famílies les que emigren en la primavera per a desplaçar-se als seus negocis. Este és un sector molt dinàmic i en constant renovació. En la nostra ciutat es troba la seu d’ANHCEA (Associació Empresarial Nacional d’Elaboradors de Gelats i Orxates) i d’ARTGLACE (Confederació d’Associacions de Gelaters Artesans de la Comunitat Europea).

La crisi del torró ha propiciat que s’instal·len noves activitats industrials, de la mà de les multinacionals. Així destaca la fabricació de bolquers i compreses de paper i de productes complementaris de la indústria del gelat.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, pill physician si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, for sale de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, sales finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, pill physician si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, for sale de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, sales finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, sildenafil si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Xixona és  municipi de la comarca l’Alacantí, information pills buy information pills enclavada en la província d’Alacant. Té una població de 7400 d’habitants i dista de 26 km. de la capital alacantina i 24 km. de la industrial Alcoi.

El relleu és muntanyós, troche excepte en el sud-oest, help destacant la Penya de Xixona o Penya Migjorn (1226m), la serra de la Carrasqueta (1.131m) i Montagut(1.078m) i Cabeçó d’Or(1.205m).

La part nord del terme municipal és recorreguda per tres torrents: Coscó, Bugaia i Riu de la Torre; estes tres torrenteres s’unixen formant un únic riu al sud de la ciutat. Al sud del terme i d’Oest a Este discorre el riu Montnegre. És per això que Xixona oferix atractives rutes turístiques per als amants del senderisme.

El clima és mediterrani caracteritzat per uns hiverns temperats i uns estius càlids. El màxim de precipitació es produïx a la tardor; mentres que l’estiu presenta una generalitzada absència de pluja.

La vegetació és típicament mediterrània, encara que en les zones muntanyoses, al ser més plujosa, predomina el bosc de carrasques i pins. Mentres que en el sud, al ser més sec, abunden les espècies xeròfiles, que donen al paisatge un aspecte més desèrtic.

Els principals paratges pintorescos són: Pou de la Neu, Font de Vivens, La Sarja, serra de La Carrasqueta i el Barranc de la Llibreria

El terme municipal de Xixona té una extensió de 161’29 km2 , el quint en extensió de la província d’Alacant. Les terres de cultiu representen el 32,4% del total, de les que 4.816 hectàrees estan dedicades al secà i les 493 hectàrees restants al regadiu. El terreny forestal ocupa unes 9.916 hectàrees, el que suposa el 61,5% del terme municipal. Tradicionalment la base econòmica de Xixona ha sigut l’agricultura dedicada al cultiu de cereals. De les xicotetes hortes s’obtenien una interessant producció d’hortalisses de gran fama. No obstant, a mitjan segle XVIII, l’ametler començarà a substituir al cereal com el producte essencial de l’agricultura xixonenca.

En l’actualitat la riquesa de  Xixona es fonamenta en la indústria del torró i del gelat. La fabricació de torró té un origen antiquíssim, però la seua producció a Xixona està documentada des de mitjans del segle XVI. Durant l’Edat Moderna i fins als començaments del present segle la seua importància en l’economia local era molt reduïda al ser simplement una activitat complementària de l’agricultura. Des de començaments d’este segle i, sobretot, des de la dècada dels 40, amb la industrialització de la seua producció, passa a substituir, junt amb el gelat, a l’agricultura com a motor de l’economia. En l’actualitat les fàbriques torroneres s’han agrupat per mitjà de la creació del Consell Regulador de la Denominació Específica Xixona la producció de les quals suposa quasi un 70% del total de la producció nacional.

L’elaboració de begudes fredes es remunta fins a l’edat moderna, com ho demostra l’existència de pous de neu en la Carrasqueta: pou del Surdo, pou del Mas de Sant Ignasi, pou de Dilluns i pou de la Carrasqueta. Les primeres tècniques per a l’elaboració del gelat van ser artesanals amb produccions molt limitades; però el ràpid desenrotllament de la indústria del fred durant el segle XX va permetre al gelat adquirir la importància que hui té. El descobriment de la pasteurització i l’homogeneïtzació permet donar unes notables garanties higièniques als gelats i conservar-los d’una forma més perfecta.

L’estacionalitat de la producció del torró, concentrada en els mesos anteriors a a Nadal, va fer que una gran quantitat de xixonencs es dedicara a l’elaboració artesanal del gelat per tota la geografia espanyola. En l’actualitat són al voltant d’unes 400 famílies les que emigren en la primavera per a desplaçar-se als seus negocis. Este és un sector molt dinàmic i en constant renovació. En la nostra ciutat es troba la seu d’ANHCEA (Associació Empresarial Nacional d’Elaboradors de Gelats i Orxates) i d’ARTGLACE (Confederació d’Associacions de Gelaters Artesans de la Comunitat Europea).

La crisi del torró ha propiciat que s’instal·len noves activitats industrials, de la mà de les multinacionals. Així destaca la fabricació de bolquers i compreses de paper i de productes complementaris de la indústria del gelat.
Xixona és  municipi de la comarca l’Alacantí, information pills buy information pills enclavada en la província d’Alacant. Té una població de 7400 d’habitants i dista de 26 km. de la capital alacantina i 24 km. de la industrial Alcoi.

El relleu és muntanyós, troche excepte en el sud-oest, help destacant la Penya de Xixona o Penya Migjorn (1226m), la serra de la Carrasqueta (1.131m) i Montagut(1.078m) i Cabeçó d’Or(1.205m).

La part nord del terme municipal és recorreguda per tres torrents: Coscó, Bugaia i Riu de la Torre; estes tres torrenteres s’unixen formant un únic riu al sud de la ciutat. Al sud del terme i d’Oest a Este discorre el riu Montnegre. És per això que Xixona oferix atractives rutes turístiques per als amants del senderisme.

El clima és mediterrani caracteritzat per uns hiverns temperats i uns estius càlids. El màxim de precipitació es produïx a la tardor; mentres que l’estiu presenta una generalitzada absència de pluja.

La vegetació és típicament mediterrània, encara que en les zones muntanyoses, al ser més plujosa, predomina el bosc de carrasques i pins. Mentres que en el sud, al ser més sec, abunden les espècies xeròfiles, que donen al paisatge un aspecte més desèrtic.

Els principals paratges pintorescos són: Pou de la Neu, Font de Vivens, La Sarja, serra de La Carrasqueta i el Barranc de la Llibreria

El terme municipal de Xixona té una extensió de 161’29 km2 , el quint en extensió de la província d’Alacant. Les terres de cultiu representen el 32,4% del total, de les que 4.816 hectàrees estan dedicades al secà i les 493 hectàrees restants al regadiu. El terreny forestal ocupa unes 9.916 hectàrees, el que suposa el 61,5% del terme municipal. Tradicionalment la base econòmica de Xixona ha sigut l’agricultura dedicada al cultiu de cereals. De les xicotetes hortes s’obtenien una interessant producció d’hortalisses de gran fama. No obstant, a mitjan segle XVIII, l’ametler començarà a substituir al cereal com el producte essencial de l’agricultura xixonenca.

En l’actualitat la riquesa de  Xixona es fonamenta en la indústria del torró i del gelat. La fabricació de torró té un origen antiquíssim, però la seua producció a Xixona està documentada des de mitjans del segle XVI. Durant l’Edat Moderna i fins als començaments del present segle la seua importància en l’economia local era molt reduïda al ser simplement una activitat complementària de l’agricultura. Des de començaments d’este segle i, sobretot, des de la dècada dels 40, amb la industrialització de la seua producció, passa a substituir, junt amb el gelat, a l’agricultura com a motor de l’economia. En l’actualitat les fàbriques torroneres s’han agrupat per mitjà de la creació del Consell Regulador de la Denominació Específica Xixona la producció de les quals suposa quasi un 70% del total de la producció nacional.

L’elaboració de begudes fredes es remunta fins a l’edat moderna, com ho demostra l’existència de pous de neu en la Carrasqueta: pou del Surdo, pou del Mas de Sant Ignasi, pou de Dilluns i pou de la Carrasqueta. Les primeres tècniques per a l’elaboració del gelat van ser artesanals amb produccions molt limitades; però el ràpid desenrotllament de la indústria del fred durant el segle XX va permetre al gelat adquirir la importància que hui té. El descobriment de la pasteurització i l’homogeneïtzació permet donar unes notables garanties higièniques als gelats i conservar-los d’una forma més perfecta.

L’estacionalitat de la producció del torró, concentrada en els mesos anteriors a a Nadal, va fer que una gran quantitat de xixonencs es dedicara a l’elaboració artesanal del gelat per tota la geografia espanyola. En l’actualitat són al voltant d’unes 400 famílies les que emigren en la primavera per a desplaçar-se als seus negocis. Este és un sector molt dinàmic i en constant renovació. En la nostra ciutat es troba la seu d’ANHCEA (Associació Empresarial Nacional d’Elaboradors de Gelats i Orxates) i d’ARTGLACE (Confederació d’Associacions de Gelaters Artesans de la Comunitat Europea).

La crisi del torró ha propiciat que s’instal·len noves activitats industrials, de la mà de les multinacionals. Així destaca la fabricació de bolquers i compreses de paper i de productes complementaris de la indústria del gelat.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, pill physician si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, for sale de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, sales finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Xixona és  municipi de la comarca l’Alacantí, information pills buy information pills enclavada en la província d’Alacant. Té una població de 7400 d’habitants i dista de 26 km. de la capital alacantina i 24 km. de la industrial Alcoi.

El relleu és muntanyós, troche excepte en el sud-oest, help destacant la Penya de Xixona o Penya Migjorn (1226m), la serra de la Carrasqueta (1.131m) i Montagut(1.078m) i Cabeçó d’Or(1.205m).

La part nord del terme municipal és recorreguda per tres torrents: Coscó, Bugaia i Riu de la Torre; estes tres torrenteres s’unixen formant un únic riu al sud de la ciutat. Al sud del terme i d’Oest a Este discorre el riu Montnegre. És per això que Xixona oferix atractives rutes turístiques per als amants del senderisme.

El clima és mediterrani caracteritzat per uns hiverns temperats i uns estius càlids. El màxim de precipitació es produïx a la tardor; mentres que l’estiu presenta una generalitzada absència de pluja.

La vegetació és típicament mediterrània, encara que en les zones muntanyoses, al ser més plujosa, predomina el bosc de carrasques i pins. Mentres que en el sud, al ser més sec, abunden les espècies xeròfiles, que donen al paisatge un aspecte més desèrtic.

Els principals paratges pintorescos són: Pou de la Neu, Font de Vivens, La Sarja, serra de La Carrasqueta i el Barranc de la Llibreria

El terme municipal de Xixona té una extensió de 161’29 km2 , el quint en extensió de la província d’Alacant. Les terres de cultiu representen el 32,4% del total, de les que 4.816 hectàrees estan dedicades al secà i les 493 hectàrees restants al regadiu. El terreny forestal ocupa unes 9.916 hectàrees, el que suposa el 61,5% del terme municipal. Tradicionalment la base econòmica de Xixona ha sigut l’agricultura dedicada al cultiu de cereals. De les xicotetes hortes s’obtenien una interessant producció d’hortalisses de gran fama. No obstant, a mitjan segle XVIII, l’ametler començarà a substituir al cereal com el producte essencial de l’agricultura xixonenca.

En l’actualitat la riquesa de  Xixona es fonamenta en la indústria del torró i del gelat. La fabricació de torró té un origen antiquíssim, però la seua producció a Xixona està documentada des de mitjans del segle XVI. Durant l’Edat Moderna i fins als començaments del present segle la seua importància en l’economia local era molt reduïda al ser simplement una activitat complementària de l’agricultura. Des de començaments d’este segle i, sobretot, des de la dècada dels 40, amb la industrialització de la seua producció, passa a substituir, junt amb el gelat, a l’agricultura com a motor de l’economia. En l’actualitat les fàbriques torroneres s’han agrupat per mitjà de la creació del Consell Regulador de la Denominació Específica Xixona la producció de les quals suposa quasi un 70% del total de la producció nacional.

L’elaboració de begudes fredes es remunta fins a l’edat moderna, com ho demostra l’existència de pous de neu en la Carrasqueta: pou del Surdo, pou del Mas de Sant Ignasi, pou de Dilluns i pou de la Carrasqueta. Les primeres tècniques per a l’elaboració del gelat van ser artesanals amb produccions molt limitades; però el ràpid desenrotllament de la indústria del fred durant el segle XX va permetre al gelat adquirir la importància que hui té. El descobriment de la pasteurització i l’homogeneïtzació permet donar unes notables garanties higièniques als gelats i conservar-los d’una forma més perfecta.

L’estacionalitat de la producció del torró, concentrada en els mesos anteriors a a Nadal, va fer que una gran quantitat de xixonencs es dedicara a l’elaboració artesanal del gelat per tota la geografia espanyola. En l’actualitat són al voltant d’unes 400 famílies les que emigren en la primavera per a desplaçar-se als seus negocis. Este és un sector molt dinàmic i en constant renovació. En la nostra ciutat es troba la seu d’ANHCEA (Associació Empresarial Nacional d’Elaboradors de Gelats i Orxates) i d’ARTGLACE (Confederació d’Associacions de Gelaters Artesans de la Comunitat Europea).

La crisi del torró ha propiciat que s’instal·len noves activitats industrials, de la mà de les multinacionals. Així destaca la fabricació de bolquers i compreses de paper i de productes complementaris de la indústria del gelat.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, pill physician si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, for sale de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, sales finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, pill physician si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, for sale de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, sales finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, sildenafil si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Xixona és  municipi de la comarca l’Alacantí, information pills buy information pills enclavada en la província d’Alacant. Té una població de 7400 d’habitants i dista de 26 km. de la capital alacantina i 24 km. de la industrial Alcoi.

El relleu és muntanyós, troche excepte en el sud-oest, help destacant la Penya de Xixona o Penya Migjorn (1226m), la serra de la Carrasqueta (1.131m) i Montagut(1.078m) i Cabeçó d’Or(1.205m).

La part nord del terme municipal és recorreguda per tres torrents: Coscó, Bugaia i Riu de la Torre; estes tres torrenteres s’unixen formant un únic riu al sud de la ciutat. Al sud del terme i d’Oest a Este discorre el riu Montnegre. És per això que Xixona oferix atractives rutes turístiques per als amants del senderisme.

El clima és mediterrani caracteritzat per uns hiverns temperats i uns estius càlids. El màxim de precipitació es produïx a la tardor; mentres que l’estiu presenta una generalitzada absència de pluja.

La vegetació és típicament mediterrània, encara que en les zones muntanyoses, al ser més plujosa, predomina el bosc de carrasques i pins. Mentres que en el sud, al ser més sec, abunden les espècies xeròfiles, que donen al paisatge un aspecte més desèrtic.

Els principals paratges pintorescos són: Pou de la Neu, Font de Vivens, La Sarja, serra de La Carrasqueta i el Barranc de la Llibreria

El terme municipal de Xixona té una extensió de 161’29 km2 , el quint en extensió de la província d’Alacant. Les terres de cultiu representen el 32,4% del total, de les que 4.816 hectàrees estan dedicades al secà i les 493 hectàrees restants al regadiu. El terreny forestal ocupa unes 9.916 hectàrees, el que suposa el 61,5% del terme municipal. Tradicionalment la base econòmica de Xixona ha sigut l’agricultura dedicada al cultiu de cereals. De les xicotetes hortes s’obtenien una interessant producció d’hortalisses de gran fama. No obstant, a mitjan segle XVIII, l’ametler començarà a substituir al cereal com el producte essencial de l’agricultura xixonenca.

En l’actualitat la riquesa de  Xixona es fonamenta en la indústria del torró i del gelat. La fabricació de torró té un origen antiquíssim, però la seua producció a Xixona està documentada des de mitjans del segle XVI. Durant l’Edat Moderna i fins als començaments del present segle la seua importància en l’economia local era molt reduïda al ser simplement una activitat complementària de l’agricultura. Des de començaments d’este segle i, sobretot, des de la dècada dels 40, amb la industrialització de la seua producció, passa a substituir, junt amb el gelat, a l’agricultura com a motor de l’economia. En l’actualitat les fàbriques torroneres s’han agrupat per mitjà de la creació del Consell Regulador de la Denominació Específica Xixona la producció de les quals suposa quasi un 70% del total de la producció nacional.

L’elaboració de begudes fredes es remunta fins a l’edat moderna, com ho demostra l’existència de pous de neu en la Carrasqueta: pou del Surdo, pou del Mas de Sant Ignasi, pou de Dilluns i pou de la Carrasqueta. Les primeres tècniques per a l’elaboració del gelat van ser artesanals amb produccions molt limitades; però el ràpid desenrotllament de la indústria del fred durant el segle XX va permetre al gelat adquirir la importància que hui té. El descobriment de la pasteurització i l’homogeneïtzació permet donar unes notables garanties higièniques als gelats i conservar-los d’una forma més perfecta.

L’estacionalitat de la producció del torró, concentrada en els mesos anteriors a a Nadal, va fer que una gran quantitat de xixonencs es dedicara a l’elaboració artesanal del gelat per tota la geografia espanyola. En l’actualitat són al voltant d’unes 400 famílies les que emigren en la primavera per a desplaçar-se als seus negocis. Este és un sector molt dinàmic i en constant renovació. En la nostra ciutat es troba la seu d’ANHCEA (Associació Empresarial Nacional d’Elaboradors de Gelats i Orxates) i d’ARTGLACE (Confederació d’Associacions de Gelaters Artesans de la Comunitat Europea).

La crisi del torró ha propiciat que s’instal·len noves activitats industrials, de la mà de les multinacionals. Així destaca la fabricació de bolquers i compreses de paper i de productes complementaris de la indústria del gelat.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, pill physician si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, for sale de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, sales finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, pill physician si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, for sale de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, sales finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, sildenafil si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, pill physician si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, for sale de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, sales finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, sildenafil si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, shop si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, medicine de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Xixona és  municipi de la comarca l’Alacantí, information pills buy information pills enclavada en la província d’Alacant. Té una població de 7400 d’habitants i dista de 26 km. de la capital alacantina i 24 km. de la industrial Alcoi.

El relleu és muntanyós, troche excepte en el sud-oest, help destacant la Penya de Xixona o Penya Migjorn (1226m), la serra de la Carrasqueta (1.131m) i Montagut(1.078m) i Cabeçó d’Or(1.205m).

La part nord del terme municipal és recorreguda per tres torrents: Coscó, Bugaia i Riu de la Torre; estes tres torrenteres s’unixen formant un únic riu al sud de la ciutat. Al sud del terme i d’Oest a Este discorre el riu Montnegre. És per això que Xixona oferix atractives rutes turístiques per als amants del senderisme.

El clima és mediterrani caracteritzat per uns hiverns temperats i uns estius càlids. El màxim de precipitació es produïx a la tardor; mentres que l’estiu presenta una generalitzada absència de pluja.

La vegetació és típicament mediterrània, encara que en les zones muntanyoses, al ser més plujosa, predomina el bosc de carrasques i pins. Mentres que en el sud, al ser més sec, abunden les espècies xeròfiles, que donen al paisatge un aspecte més desèrtic.

Els principals paratges pintorescos són: Pou de la Neu, Font de Vivens, La Sarja, serra de La Carrasqueta i el Barranc de la Llibreria

El terme municipal de Xixona té una extensió de 161’29 km2 , el quint en extensió de la província d’Alacant. Les terres de cultiu representen el 32,4% del total, de les que 4.816 hectàrees estan dedicades al secà i les 493 hectàrees restants al regadiu. El terreny forestal ocupa unes 9.916 hectàrees, el que suposa el 61,5% del terme municipal. Tradicionalment la base econòmica de Xixona ha sigut l’agricultura dedicada al cultiu de cereals. De les xicotetes hortes s’obtenien una interessant producció d’hortalisses de gran fama. No obstant, a mitjan segle XVIII, l’ametler començarà a substituir al cereal com el producte essencial de l’agricultura xixonenca.

En l’actualitat la riquesa de  Xixona es fonamenta en la indústria del torró i del gelat. La fabricació de torró té un origen antiquíssim, però la seua producció a Xixona està documentada des de mitjans del segle XVI. Durant l’Edat Moderna i fins als començaments del present segle la seua importància en l’economia local era molt reduïda al ser simplement una activitat complementària de l’agricultura. Des de començaments d’este segle i, sobretot, des de la dècada dels 40, amb la industrialització de la seua producció, passa a substituir, junt amb el gelat, a l’agricultura com a motor de l’economia. En l’actualitat les fàbriques torroneres s’han agrupat per mitjà de la creació del Consell Regulador de la Denominació Específica Xixona la producció de les quals suposa quasi un 70% del total de la producció nacional.

L’elaboració de begudes fredes es remunta fins a l’edat moderna, com ho demostra l’existència de pous de neu en la Carrasqueta: pou del Surdo, pou del Mas de Sant Ignasi, pou de Dilluns i pou de la Carrasqueta. Les primeres tècniques per a l’elaboració del gelat van ser artesanals amb produccions molt limitades; però el ràpid desenrotllament de la indústria del fred durant el segle XX va permetre al gelat adquirir la importància que hui té. El descobriment de la pasteurització i l’homogeneïtzació permet donar unes notables garanties higièniques als gelats i conservar-los d’una forma més perfecta.

L’estacionalitat de la producció del torró, concentrada en els mesos anteriors a a Nadal, va fer que una gran quantitat de xixonencs es dedicara a l’elaboració artesanal del gelat per tota la geografia espanyola. En l’actualitat són al voltant d’unes 400 famílies les que emigren en la primavera per a desplaçar-se als seus negocis. Este és un sector molt dinàmic i en constant renovació. En la nostra ciutat es troba la seu d’ANHCEA (Associació Empresarial Nacional d’Elaboradors de Gelats i Orxates) i d’ARTGLACE (Confederació d’Associacions de Gelaters Artesans de la Comunitat Europea).

La crisi del torró ha propiciat que s’instal·len noves activitats industrials, de la mà de les multinacionals. Així destaca la fabricació de bolquers i compreses de paper i de productes complementaris de la indústria del gelat.
Xixona és  municipi de la comarca l’Alacantí, information pills buy information pills enclavada en la província d’Alacant. Té una població de 7400 d’habitants i dista de 26 km. de la capital alacantina i 24 km. de la industrial Alcoi.

El relleu és muntanyós, troche excepte en el sud-oest, help destacant la Penya de Xixona o Penya Migjorn (1226m), la serra de la Carrasqueta (1.131m) i Montagut(1.078m) i Cabeçó d’Or(1.205m).

La part nord del terme municipal és recorreguda per tres torrents: Coscó, Bugaia i Riu de la Torre; estes tres torrenteres s’unixen formant un únic riu al sud de la ciutat. Al sud del terme i d’Oest a Este discorre el riu Montnegre. És per això que Xixona oferix atractives rutes turístiques per als amants del senderisme.

El clima és mediterrani caracteritzat per uns hiverns temperats i uns estius càlids. El màxim de precipitació es produïx a la tardor; mentres que l’estiu presenta una generalitzada absència de pluja.

La vegetació és típicament mediterrània, encara que en les zones muntanyoses, al ser més plujosa, predomina el bosc de carrasques i pins. Mentres que en el sud, al ser més sec, abunden les espècies xeròfiles, que donen al paisatge un aspecte més desèrtic.

Els principals paratges pintorescos són: Pou de la Neu, Font de Vivens, La Sarja, serra de La Carrasqueta i el Barranc de la Llibreria

El terme municipal de Xixona té una extensió de 161’29 km2 , el quint en extensió de la província d’Alacant. Les terres de cultiu representen el 32,4% del total, de les que 4.816 hectàrees estan dedicades al secà i les 493 hectàrees restants al regadiu. El terreny forestal ocupa unes 9.916 hectàrees, el que suposa el 61,5% del terme municipal. Tradicionalment la base econòmica de Xixona ha sigut l’agricultura dedicada al cultiu de cereals. De les xicotetes hortes s’obtenien una interessant producció d’hortalisses de gran fama. No obstant, a mitjan segle XVIII, l’ametler començarà a substituir al cereal com el producte essencial de l’agricultura xixonenca.

En l’actualitat la riquesa de  Xixona es fonamenta en la indústria del torró i del gelat. La fabricació de torró té un origen antiquíssim, però la seua producció a Xixona està documentada des de mitjans del segle XVI. Durant l’Edat Moderna i fins als començaments del present segle la seua importància en l’economia local era molt reduïda al ser simplement una activitat complementària de l’agricultura. Des de començaments d’este segle i, sobretot, des de la dècada dels 40, amb la industrialització de la seua producció, passa a substituir, junt amb el gelat, a l’agricultura com a motor de l’economia. En l’actualitat les fàbriques torroneres s’han agrupat per mitjà de la creació del Consell Regulador de la Denominació Específica Xixona la producció de les quals suposa quasi un 70% del total de la producció nacional.

L’elaboració de begudes fredes es remunta fins a l’edat moderna, com ho demostra l’existència de pous de neu en la Carrasqueta: pou del Surdo, pou del Mas de Sant Ignasi, pou de Dilluns i pou de la Carrasqueta. Les primeres tècniques per a l’elaboració del gelat van ser artesanals amb produccions molt limitades; però el ràpid desenrotllament de la indústria del fred durant el segle XX va permetre al gelat adquirir la importància que hui té. El descobriment de la pasteurització i l’homogeneïtzació permet donar unes notables garanties higièniques als gelats i conservar-los d’una forma més perfecta.

L’estacionalitat de la producció del torró, concentrada en els mesos anteriors a a Nadal, va fer que una gran quantitat de xixonencs es dedicara a l’elaboració artesanal del gelat per tota la geografia espanyola. En l’actualitat són al voltant d’unes 400 famílies les que emigren en la primavera per a desplaçar-se als seus negocis. Este és un sector molt dinàmic i en constant renovació. En la nostra ciutat es troba la seu d’ANHCEA (Associació Empresarial Nacional d’Elaboradors de Gelats i Orxates) i d’ARTGLACE (Confederació d’Associacions de Gelaters Artesans de la Comunitat Europea).

La crisi del torró ha propiciat que s’instal·len noves activitats industrials, de la mà de les multinacionals. Així destaca la fabricació de bolquers i compreses de paper i de productes complementaris de la indústria del gelat.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, pill physician si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, for sale de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, sales finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Xixona és  municipi de la comarca l’Alacantí, information pills buy information pills enclavada en la província d’Alacant. Té una població de 7400 d’habitants i dista de 26 km. de la capital alacantina i 24 km. de la industrial Alcoi.

El relleu és muntanyós, troche excepte en el sud-oest, help destacant la Penya de Xixona o Penya Migjorn (1226m), la serra de la Carrasqueta (1.131m) i Montagut(1.078m) i Cabeçó d’Or(1.205m).

La part nord del terme municipal és recorreguda per tres torrents: Coscó, Bugaia i Riu de la Torre; estes tres torrenteres s’unixen formant un únic riu al sud de la ciutat. Al sud del terme i d’Oest a Este discorre el riu Montnegre. És per això que Xixona oferix atractives rutes turístiques per als amants del senderisme.

El clima és mediterrani caracteritzat per uns hiverns temperats i uns estius càlids. El màxim de precipitació es produïx a la tardor; mentres que l’estiu presenta una generalitzada absència de pluja.

La vegetació és típicament mediterrània, encara que en les zones muntanyoses, al ser més plujosa, predomina el bosc de carrasques i pins. Mentres que en el sud, al ser més sec, abunden les espècies xeròfiles, que donen al paisatge un aspecte més desèrtic.

Els principals paratges pintorescos són: Pou de la Neu, Font de Vivens, La Sarja, serra de La Carrasqueta i el Barranc de la Llibreria

El terme municipal de Xixona té una extensió de 161’29 km2 , el quint en extensió de la província d’Alacant. Les terres de cultiu representen el 32,4% del total, de les que 4.816 hectàrees estan dedicades al secà i les 493 hectàrees restants al regadiu. El terreny forestal ocupa unes 9.916 hectàrees, el que suposa el 61,5% del terme municipal. Tradicionalment la base econòmica de Xixona ha sigut l’agricultura dedicada al cultiu de cereals. De les xicotetes hortes s’obtenien una interessant producció d’hortalisses de gran fama. No obstant, a mitjan segle XVIII, l’ametler començarà a substituir al cereal com el producte essencial de l’agricultura xixonenca.

En l’actualitat la riquesa de  Xixona es fonamenta en la indústria del torró i del gelat. La fabricació de torró té un origen antiquíssim, però la seua producció a Xixona està documentada des de mitjans del segle XVI. Durant l’Edat Moderna i fins als començaments del present segle la seua importància en l’economia local era molt reduïda al ser simplement una activitat complementària de l’agricultura. Des de començaments d’este segle i, sobretot, des de la dècada dels 40, amb la industrialització de la seua producció, passa a substituir, junt amb el gelat, a l’agricultura com a motor de l’economia. En l’actualitat les fàbriques torroneres s’han agrupat per mitjà de la creació del Consell Regulador de la Denominació Específica Xixona la producció de les quals suposa quasi un 70% del total de la producció nacional.

L’elaboració de begudes fredes es remunta fins a l’edat moderna, com ho demostra l’existència de pous de neu en la Carrasqueta: pou del Surdo, pou del Mas de Sant Ignasi, pou de Dilluns i pou de la Carrasqueta. Les primeres tècniques per a l’elaboració del gelat van ser artesanals amb produccions molt limitades; però el ràpid desenrotllament de la indústria del fred durant el segle XX va permetre al gelat adquirir la importància que hui té. El descobriment de la pasteurització i l’homogeneïtzació permet donar unes notables garanties higièniques als gelats i conservar-los d’una forma més perfecta.

L’estacionalitat de la producció del torró, concentrada en els mesos anteriors a a Nadal, va fer que una gran quantitat de xixonencs es dedicara a l’elaboració artesanal del gelat per tota la geografia espanyola. En l’actualitat són al voltant d’unes 400 famílies les que emigren en la primavera per a desplaçar-se als seus negocis. Este és un sector molt dinàmic i en constant renovació. En la nostra ciutat es troba la seu d’ANHCEA (Associació Empresarial Nacional d’Elaboradors de Gelats i Orxates) i d’ARTGLACE (Confederació d’Associacions de Gelaters Artesans de la Comunitat Europea).

La crisi del torró ha propiciat que s’instal·len noves activitats industrials, de la mà de les multinacionals. Així destaca la fabricació de bolquers i compreses de paper i de productes complementaris de la indústria del gelat.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, pill physician si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, for sale de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, sales finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, pill physician si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, for sale de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, sales finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, sildenafil si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Xixona és  municipi de la comarca l’Alacantí, information pills buy information pills enclavada en la província d’Alacant. Té una població de 7400 d’habitants i dista de 26 km. de la capital alacantina i 24 km. de la industrial Alcoi.

El relleu és muntanyós, troche excepte en el sud-oest, help destacant la Penya de Xixona o Penya Migjorn (1226m), la serra de la Carrasqueta (1.131m) i Montagut(1.078m) i Cabeçó d’Or(1.205m).

La part nord del terme municipal és recorreguda per tres torrents: Coscó, Bugaia i Riu de la Torre; estes tres torrenteres s’unixen formant un únic riu al sud de la ciutat. Al sud del terme i d’Oest a Este discorre el riu Montnegre. És per això que Xixona oferix atractives rutes turístiques per als amants del senderisme.

El clima és mediterrani caracteritzat per uns hiverns temperats i uns estius càlids. El màxim de precipitació es produïx a la tardor; mentres que l’estiu presenta una generalitzada absència de pluja.

La vegetació és típicament mediterrània, encara que en les zones muntanyoses, al ser més plujosa, predomina el bosc de carrasques i pins. Mentres que en el sud, al ser més sec, abunden les espècies xeròfiles, que donen al paisatge un aspecte més desèrtic.

Els principals paratges pintorescos són: Pou de la Neu, Font de Vivens, La Sarja, serra de La Carrasqueta i el Barranc de la Llibreria

El terme municipal de Xixona té una extensió de 161’29 km2 , el quint en extensió de la província d’Alacant. Les terres de cultiu representen el 32,4% del total, de les que 4.816 hectàrees estan dedicades al secà i les 493 hectàrees restants al regadiu. El terreny forestal ocupa unes 9.916 hectàrees, el que suposa el 61,5% del terme municipal. Tradicionalment la base econòmica de Xixona ha sigut l’agricultura dedicada al cultiu de cereals. De les xicotetes hortes s’obtenien una interessant producció d’hortalisses de gran fama. No obstant, a mitjan segle XVIII, l’ametler començarà a substituir al cereal com el producte essencial de l’agricultura xixonenca.

En l’actualitat la riquesa de  Xixona es fonamenta en la indústria del torró i del gelat. La fabricació de torró té un origen antiquíssim, però la seua producció a Xixona està documentada des de mitjans del segle XVI. Durant l’Edat Moderna i fins als començaments del present segle la seua importància en l’economia local era molt reduïda al ser simplement una activitat complementària de l’agricultura. Des de començaments d’este segle i, sobretot, des de la dècada dels 40, amb la industrialització de la seua producció, passa a substituir, junt amb el gelat, a l’agricultura com a motor de l’economia. En l’actualitat les fàbriques torroneres s’han agrupat per mitjà de la creació del Consell Regulador de la Denominació Específica Xixona la producció de les quals suposa quasi un 70% del total de la producció nacional.

L’elaboració de begudes fredes es remunta fins a l’edat moderna, com ho demostra l’existència de pous de neu en la Carrasqueta: pou del Surdo, pou del Mas de Sant Ignasi, pou de Dilluns i pou de la Carrasqueta. Les primeres tècniques per a l’elaboració del gelat van ser artesanals amb produccions molt limitades; però el ràpid desenrotllament de la indústria del fred durant el segle XX va permetre al gelat adquirir la importància que hui té. El descobriment de la pasteurització i l’homogeneïtzació permet donar unes notables garanties higièniques als gelats i conservar-los d’una forma més perfecta.

L’estacionalitat de la producció del torró, concentrada en els mesos anteriors a a Nadal, va fer que una gran quantitat de xixonencs es dedicara a l’elaboració artesanal del gelat per tota la geografia espanyola. En l’actualitat són al voltant d’unes 400 famílies les que emigren en la primavera per a desplaçar-se als seus negocis. Este és un sector molt dinàmic i en constant renovació. En la nostra ciutat es troba la seu d’ANHCEA (Associació Empresarial Nacional d’Elaboradors de Gelats i Orxates) i d’ARTGLACE (Confederació d’Associacions de Gelaters Artesans de la Comunitat Europea).

La crisi del torró ha propiciat que s’instal·len noves activitats industrials, de la mà de les multinacionals. Així destaca la fabricació de bolquers i compreses de paper i de productes complementaris de la indústria del gelat.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, pill physician si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, for sale de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, sales finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, pill physician si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, for sale de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, sales finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, sildenafil si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, pill physician si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, for sale de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, sales finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, sildenafil si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, shop si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, medicine de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Xixona és  municipi de la comarca l’Alacantí, information pills buy information pills enclavada en la província d’Alacant. Té una població de 7400 d’habitants i dista de 26 km. de la capital alacantina i 24 km. de la industrial Alcoi.

El relleu és muntanyós, troche excepte en el sud-oest, help destacant la Penya de Xixona o Penya Migjorn (1226m), la serra de la Carrasqueta (1.131m) i Montagut(1.078m) i Cabeçó d’Or(1.205m).

La part nord del terme municipal és recorreguda per tres torrents: Coscó, Bugaia i Riu de la Torre; estes tres torrenteres s’unixen formant un únic riu al sud de la ciutat. Al sud del terme i d’Oest a Este discorre el riu Montnegre. És per això que Xixona oferix atractives rutes turístiques per als amants del senderisme.

El clima és mediterrani caracteritzat per uns hiverns temperats i uns estius càlids. El màxim de precipitació es produïx a la tardor; mentres que l’estiu presenta una generalitzada absència de pluja.

La vegetació és típicament mediterrània, encara que en les zones muntanyoses, al ser més plujosa, predomina el bosc de carrasques i pins. Mentres que en el sud, al ser més sec, abunden les espècies xeròfiles, que donen al paisatge un aspecte més desèrtic.

Els principals paratges pintorescos són: Pou de la Neu, Font de Vivens, La Sarja, serra de La Carrasqueta i el Barranc de la Llibreria

El terme municipal de Xixona té una extensió de 161’29 km2 , el quint en extensió de la província d’Alacant. Les terres de cultiu representen el 32,4% del total, de les que 4.816 hectàrees estan dedicades al secà i les 493 hectàrees restants al regadiu. El terreny forestal ocupa unes 9.916 hectàrees, el que suposa el 61,5% del terme municipal. Tradicionalment la base econòmica de Xixona ha sigut l’agricultura dedicada al cultiu de cereals. De les xicotetes hortes s’obtenien una interessant producció d’hortalisses de gran fama. No obstant, a mitjan segle XVIII, l’ametler començarà a substituir al cereal com el producte essencial de l’agricultura xixonenca.

En l’actualitat la riquesa de  Xixona es fonamenta en la indústria del torró i del gelat. La fabricació de torró té un origen antiquíssim, però la seua producció a Xixona està documentada des de mitjans del segle XVI. Durant l’Edat Moderna i fins als començaments del present segle la seua importància en l’economia local era molt reduïda al ser simplement una activitat complementària de l’agricultura. Des de començaments d’este segle i, sobretot, des de la dècada dels 40, amb la industrialització de la seua producció, passa a substituir, junt amb el gelat, a l’agricultura com a motor de l’economia. En l’actualitat les fàbriques torroneres s’han agrupat per mitjà de la creació del Consell Regulador de la Denominació Específica Xixona la producció de les quals suposa quasi un 70% del total de la producció nacional.

L’elaboració de begudes fredes es remunta fins a l’edat moderna, com ho demostra l’existència de pous de neu en la Carrasqueta: pou del Surdo, pou del Mas de Sant Ignasi, pou de Dilluns i pou de la Carrasqueta. Les primeres tècniques per a l’elaboració del gelat van ser artesanals amb produccions molt limitades; però el ràpid desenrotllament de la indústria del fred durant el segle XX va permetre al gelat adquirir la importància que hui té. El descobriment de la pasteurització i l’homogeneïtzació permet donar unes notables garanties higièniques als gelats i conservar-los d’una forma més perfecta.

L’estacionalitat de la producció del torró, concentrada en els mesos anteriors a a Nadal, va fer que una gran quantitat de xixonencs es dedicara a l’elaboració artesanal del gelat per tota la geografia espanyola. En l’actualitat són al voltant d’unes 400 famílies les que emigren en la primavera per a desplaçar-se als seus negocis. Este és un sector molt dinàmic i en constant renovació. En la nostra ciutat es troba la seu d’ANHCEA (Associació Empresarial Nacional d’Elaboradors de Gelats i Orxates) i d’ARTGLACE (Confederació d’Associacions de Gelaters Artesans de la Comunitat Europea).

La crisi del torró ha propiciat que s’instal·len noves activitats industrials, de la mà de les multinacionals. Així destaca la fabricació de bolquers i compreses de paper i de productes complementaris de la indústria del gelat.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, pill physician si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, for sale de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, sales finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, pill physician si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, for sale de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, sales finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, sildenafil si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, pill physician si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, for sale de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, sales finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, sildenafil si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, shop si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, medicine de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, pill physician si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, for sale de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, sales finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, sildenafil si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Els primers indicis de vida humana en el terme municipal de Xixona es remunten a l’Edat del Bronze (2000-1.300 a JC).

L’època ibèrica marca el cim de l’ocupació del territori en l’Edat Antiga; ressaltant els grans poblats de Santa Bárbara i la Solaneta de Nutxes. Estos poblats es pot datar des del segle IV a JC. al canvi d’era. Però, shop si de l’època ibèrica posseïm un gran nombre de restes materials, medicine de la dominació romana només tenim el fragment d’una inscripció funerària del S IdJC

L’actual emplaçament de l’ciutat caldria remuntar-lo a l’època almohade, finals del segle XII-començament del segle XIII, sent el nucli originari el castell. La primera menció documental de Xixona apareix en el Tractat d’Almizra el 26 de març de 1244, entre Alfonso X el Savi i Jaume I. En el dit tractat es regulava la frontera entre Castella i Aragó quedant Xixona dins del territori de la Corona d’Aragó. Jaume I, possiblement, la va conquistar en 1245. El 28 d’abril de 1268 se li va concedir el títol de vila reial passant a tindre representants en les Corts del Regne de València.

Des de 1245 i fins a 1304, Xixona va ser límit meridional del Regne de València, fins que en 1296, el rei Jaume II va conquistar la zona Sud de la província d’Alacant.

Durant el segle XV Xixona va ampliar la seua jurisdicció per mitjà de l’adquisició als seus senyors feudals dels llocs d’Ibi i La Torre de les Maçanes. Ibi va romandre davall la jurisdicció de Xixona des de 1420 fins a 1629, mentres que La Torre de les Maçanes ho va fer des de 1472 a 1794.

En 1520, durant la revolta social de les Germanies, va recolzar al bàndol popular agermanats en contraposició al bàndol nobiliari, per la qual cosa un bona nombre de xixonencs va ser ajusticiat.

En la Guerra de Successió, Xixona va recolzar la causa de Felipe V, a causa d’açò la vila i el castell, van ser atacats per les tropes de l’Arxiduc Carlos d’Àustria, que van obligar a rendir-se als assetjats a l’octubre de 1706. No obstant això, 500 hòmens van aconseguir refugiar-se en els muntanyes veïns des d’on van llançar una contraofensiva ajudats per gents de Villena que van acabar reconquistant el castell i la vila.

Esta valerosa acció motive que Felipe V li atorgara, al llarg de 1708, una sèrie de privilegis, entre els que destaquen: la concessió de la mercé d’afegir a les seues Armes una Flor de Lis, el títol de Ciutat, i ser la capital de la Governació de Xixona el que suposava un ascens en la seua condició jurídica, doncs la Vila va passar a ser Ciutat exercint un paper fonamental en la nova demarcació territorial de tot el Regne.

A partir de 1708 Xixona va ser capital del Corregimiento del mateix nom, el qual comprenia a la ciutat de Xixona i les viles de Castalla, Biar, Tibi, Ibi,Onil i Elx i els llocs de La Torre de les Maçanes, Salinas i Beneixama. El corregimiento de Xixona va ser suprimit definitivament en 1833 amb la divisió provincial.
Totes les cultures que han passat per Xixona han deixat la seua empremta en una sèrie de monuments artístics que encara són visibles. El castell constituïx una mostra palpable de la cultura àrab, generic del que destaca la Torre Grossa, hospital mostra evident de l’art almohade. L’Edat Mitjana està perfectament representada en el seu nucli antic, pharmacy els carrers del qual retorçudes i estretes ens traslladen a la Xixona del segle XIV. D’esta època sobreïx l’Església Vella, construïda en honor de Santa Maria, possiblement a mitjan segle XIII, pertanyent a un estil artístic de transició al gòtic valencià

L’Edat Moderna també té els seus edificis representatius: l’Església Parroquial edificada entre finals del segle XVI i inicis del segle XVII i de clar estil renaixentista. Està dedicada a Ntra. Senyora De l’Assumpció, el convent de La Mare de Déu de Loreto, del que la seua església pertany a l’estil barroc i la seua capella, classificada com a neoclàssica i construïda en 1758.

Durant estes dos èpoques la ciutat de Xixona estava completament rodejada de muralles, accedint-se a ella a través dels seus portals: Vila, València, Raval, Tibi Castillo, Caloquia i de la Font.

L’avinguda de la Constitució presenta evidents mostres de l’art de començaments del segle XX.

 

A Xixona es conserven dos romerias o porrats: el de Sant Antoni, el 17 de gener, que té lloc en l’ermita d’este sant situada en el camí d’Alcoi i el de la Candelera, el 2 de febrer, que se celebra en l’ermita de Sant Sebastià, a l’eixida de la població en direcció a Alacant. En estes festivitats els xixonencs es desplacen a les ermites per a sentir missa i passar un dia de festa. Hi ha el costum de comprar el ric torró de cacauet i el terronico, torrons elaborats exprofés per a estes celebracions, a més d’una selecció de fruits secs que els hòmens regalaven, en senyal d’amor, a la seua enamorada.

El 20 de gener es commemora la festivitat de Sant Sebastià, copatrono de la ciutat. Tradicionalment al caure la vesprada els mossos de la localitat treien el sant en processó.

Atés que els elaboradors de gelat artesà no poden participar en les festes patronals de la ciutat a realitzar a l’agost, des de 1978 vénen celebrant ,amb indubtable èxit, les festes de Moros i Cristians en la segona quinzena de febrer. Entre tots els seus actes destaca l’ofrena Floral a La Mare de Déu De l’Assumpció en què les dones van abillades cada una amb el trage típic de la població en què tenen els seus negocis.

La Setmana Santa, lluny del barroquisme andalús, ressalta per la seua austeritat i bellesa incomparable. Les principals processons són: la de Jesús Natzaré del Dijous Sant, la del Silenci del Divendres Sant i la del Vaig trobar del Domingo de Resurrecció. La Pasqua de Resurrecció, la commemoren els xixonencs desplaçant-se al camp on mengen la tradicional mona i volen el catxerulo.

Encara que s’estan perdent encara perduren algunes festes de carrer, com les festes del Barri Sagrada Família i Segorb, i les del Barri Almarx. Però la de major tradició era l’Huitava del Corpus. En ella els veïns adornen els carrers per mitjà de la roba més íntima de la llar i penjaven a les portes de les cases els monots, o ninos que caracteritzaven als veïns.

Coincidint amb l’arribada del solstici d’estiu, la nit de Sant Joan, 23 al 24 de juny, els xiquets de Xixona encenen fogueres.

En la segona mitat del mes d’agost els xixonencs celebren les seues festes de Moros i Cristians dedicades als patrons de la ciutat, Sant Sebastià i Sant Bartomeu. La trilogia festera se celebra el cap de setmana més pròxim a la festivitat de Sant Bartomeu (24 d’agost). Estes festes estan documentades des de mitjans del segle XVIII. L’acte emblemàtic que diferencia nostres festes de Moros i Cristians de qualsevol altra és el “Juí Sumaríssim del Moro Traïdor”. Este acte se celebra en el matí del tercer dia de les festes de Moros i Cristians. En ell es jutja a un moro groc que per amor va vendre als seus germans al cristià. Capturat pels seus companys és jutjat i afusellat, procedint-se al seu enterrament en què participa tot el bàndol moro. Durant el juí tant el fiscal com l’advocat defensor exposen les seues consideracions en un to humorístic, introduint en els seus textos els principals esdeveniments ocorreguts en la ciutat durant eixe any.

Durant el primer diumenge del mes d’octubre se celebra la Festa de la Verema. Els xixonencs es traslladen al Mas de Tomaquera, en la partida d’Abió per a elegir a la Reina i Dames d’Honor que seran les encarregades de donar l’orde de l’inici de la verema.

Nadal en el bressol del torró té un sabor especial. Té el seu preàmbul amb la festa de la Inmaculada, en la que quatre parelles de jóvens adolescents, vestides amb el trage tradicional de xixonenca, visiten totes les cases per a demanar almoina per a l’Asil local. En la Nit de Nadal els xiquets de Xixona recorrien els seus carrers amb els aixames (espècie de torxa) que encenien i giraven amb especial gràcia, demanant les estrenes.

 

CALENDARI FESTIU

Mes Dies Nombre Tipus
Gener 5 Cavalcada dels Reis Mags Nacional
Gener Cap de setmana més pròxim al 17 Porrat de Sant Antoni Romeria
Gener 20 Sant Sebastià Local
Gener Quart cap de setmana Dia del Senyal dels Festes dels Geladors Moros i

Cristians

Febrer Cap de setmana més pròxim al 2 Porrat de la Candelera i Sant Sebastià Romeria
Febrer 21, 22 i 23 Festes dels Geladors: Moros i Cristians Moros i

Cristians

Febrer 28 Mig Any Festes patronals de Moros i Cristians Moros i

Cristians

Març 6 Carnestoltes (*) Carnestoltes
Abril 8 a 12 Setmana Santa (*)

 

Nacional
Juny 24 Nit de Sant Joan Festa popular
Juliol 24 El Senyal Festes patronals de Moros i Cristians Moros

i Cristians

Agost 21, 22 i 23 Festes Patronals de Moros i Cristians Moros i

Cristians

Octubre 9 Festa de la Comunitat Valenciana Autonòmica
Octubre Diumenge més pròxim al 12 Festa de la Verema Festa popular
Novembre 1 Tots Sants (Tots Sants) Nacional
Novembre Cap de setmana més pròxim al 22 Santa Cecília Festa popular
Desembre 8 Els arrecabadores

(Inmaculada Concepció)

Nacional
Desembre 24-31 Els aixames Tradició popular

 

La cuina i rebosteria xixonenca és rica i variada. Entre els plats propis de la ciutat, tots ells de tradició rural, destaquen: llegum, pericana, borreta i el popular giraboix, així diu un dita popular: Si la Reina sabera/el que és giraboix /a Xixona vindria/ a llepar el boix. Entre la nombrosa rebosteria sobreïxen: doblaes, paracotes, tortà i els famosos torrons.

Mostra de la seua cultura són: la seua banda de música (Agrupació Artístic Musical El Treball) que va obtindre en 1987 el primer premi del IX Certamen Regional de Bandes de Música de la Comunitat Valenciana (3a categoria). L’escola d’educands de la banda de música, amb més de cent alumnes, assegura el futur d’esta activitat. La colla de dolçainers i tabaleters Els Arreplegats des de 1994 s’està dedicant a recuperar la música tradicional valenciana. En 1985 es va crear la Biblioteca Pública Municipal Fernando Galiana. L’arxiu històric municipal destaca a més de pels seus importants documents per comptar amb un arxiu de protocols notarials amb escriptures des del segle XV. El grup de Cors i Danses de Xixona, des de fa ja més de cinquanta anys, s’encarrega d’arreplegar i difondre el folklore tradicional de la nostra ciutat.

En la Casa de Cultura municipal s’impartixen classes de ceràmica, ball i educació per a persones adultes, organitzant-se també una intensa programació cultural.

El museu del torró de l’empresa Juan Antonio Sirvent Selfa ens permet conéixer els orígens d’esta indústria i vore el sistema de producció del torró per mitjà d’una xicoteta visita a la fàbrica.