Les Festes

La Història de les Festes de Xixona

Els antecedents més remots de les Festes de Moros i Cristians cal buscar-los en l’Edat Mitjana com a representacions fictícies dels combats que succeïen durant la Reconquista.

 

En les ciutats més xicotetes, les festes patronals i reials es celebren des de finals del segle XVI amb la participació de la soldadesca en les romeries i en les processons disparant els seus arcabussos. La soldadesca era una companyia de soldats que formaven la Milícia General del Regne. Estava formada per una o diverses companyies de cent soldats cada una, manades per un capità, un alferes, un sergent i quatre caporals que manaven a 24 soldats cada un d’ells.

 

A Xixona abans del 18 de juliol de 1609 ja es va ”haber hecho dicho alardo y muestra general” de les dos companyies de la milícia urbana de la ciutat; a causa del perill que suposava la sublevació dels moriscos de la Vall de Laguart.

 

Estes milícies van començar a participar en les romeries i processons de les festes patronals dels pobles disparant els seus arcabussos per parelles davant la processó i vestits, igual que es segueix fent en les poblacions de l’Alt Vinalopó (Sax, Villena, Caudete, Biar, Castalla ) i a Yecla, on la soldadesca es conserva sense festa de Moros i Cristians.

 

És a finals del S. XVII o S. XVIII quan s’uneixen les Festes de Moros i Cristians (que es celebraven en grans poblacions), les festivitats reials i les processons i romeries de la festa patronal. La soldadesca, que les acompanyava disparant les salves, va començar a fer-ho també en les ambaixades dividint-se en dos comparses, una de moros i una altra de cristians.

 

En l’acta capitular del 10 de gener de 1791 vam trobar el document que prova la celebració de les festes patronals de Sant Sebastià amb Festes de Moros i Cristians. És evident que eixa unió de que parlàvem ja s’havia produït a Xixona:

 

solicitando permiso para hacer las fiestas acostumbradas al glorioso mártir san Sebastián, con lo demás que expresa, y en su consecuencia acordaron se informe a continuación de dicho superior decreto, que las fiestas acostumbradas se reducen: al baile de Torrente, carreras de hombres, y evoluciones militares de moros y cristianos, bien que estas ultimas en un sitio proporcionado para ejecutarlas sino en la calle del Vall, donde se han practicado en otras ocasiones”.

 

En el segle XIX la substitució de la monarquia absoluta per la monarquia constitucional va portar la supressió de les festes reials, a més, en 1813, es va produir l’abolició dels gremis. Estos dos esdeveniments van significar la desaparició de les Festes de Moros i Cristians en les grans ciutats, encara que es van conservar a Elx i a Alcoi, lloc on es van engrandir gràcies al desenvolupament de la indústria tèxtil. No obstant això, en les xicotetes poblacions va ocórrer tot el contrari, i fou a partir de la segona meitat del segle quan es van desenvolupar i es van estendre a altres poblacions que ja tenien soldadesca.

 

Al llarg del segle XIX s’estructura la festa i apareixen noves comparses que s’uneixen a les comparses de moros i cristians.

 

A mitjans de segle ja tenim organitzada la festa al voltant de la festivitat de Sant Sebastià i amb una duració de 4 dies.

 

L’acta capitular del 15 de gener de l’any 1848 diu el següent:

 

… del mismo modo acordaron en obsequio al santo titular de esta ciudad, se celebre su día que es el 20 de los corrientes y los tres siguientes con diversiones públicas que según costumbre serán: dos cuerdas de cuetes, moros y cristianos y máscaras, cuya deliberación se pondrá en el superior conocimiento del señor Jefe Superior Político, rogándole se sirva, si lo tiene a bien conceder permiso para verificarlas”.

 

En l’últim quart del segle XIX, i amb l’aparició de les noves filades, es produeix un procés de control d’estes amb la redacció dels primers estatuts i es regula també la mateixa entitat organitzadora. Així es creen les filaes següents: Pirates ( 8 de febrer de 1874), Navarresos (2 de febrer de 1896) i Guerrers de Covadonga (1905)

 

Les Festes de Moros i Cristians de Xixona han seguit al llarg del segle XX alterant les seues dates tradicionals; i el 1905 van passar del mes de gener al mes d’agost per a commemorar també Sant Bartomeu. Només ha faltat a la seua cita anual el 1937, 1938 i 1945.

 

Estes dates tenien un enemic natural, el fred intens i la neu, la qual cosa va ocasionar que es pensara en traslladar les festes a dates més benignes. El canvi es va decidir en la sessió plenària de l’Ajuntament el 19 de juliol de 1904:

 

Lo insoportable de la temperatura del mes de enero, en que las fiestas del Santo, se halla inscrita, ha impedido casi siempre, que los festejos acordados por el Municipio hayan tenido la brillantez que los mismos requieren, y que los forasteros, que tanto beneficio reporta a la población, concurran a ella, (…) mirando con que el día del Patrono titular San Bartolomé, lo es el veinticuatro del próximo mes de Agosto, en que ya están terminadas las faenas de recolección de granos, y han regresado a la población los muchísimos jornales que han salido en busca de trabajo, propone al Ayuntamiento, se sirva acordar, que durante la última decena del indicado mes de Agosto, se celebren por este Municipio en honor de ambos Patronos, grandes festejos y Feria(…)”.

 

 

Inicialment es van canviar als dies 24, 25 i 26 d’agost, no obstant a partir de mitjan dècada dels anys vint van passar a ser el 23, 24 i 25 d’agost. L’objectiu era que la festivitat de Sant Bartomeu, patró de la ciutat, caiguera al mig de la trilogia. Estes dates es van mantindre fins a 1964 quan en la sessió ordinària de la Junta de Festes de l’1 de juliol es va canviar el primer dia de festes al penúltim dissabte del mes d’agost.

 

Al llarg del segle es van consolidar els actes tradicionals i van aparèixer altres de nous. En la dècada dels 20 es va crear el Moro Traïdor. Després de la refundació de la filà Pirates-Marinos va aparèixer el 1935 l’Ambaixada dels Marins. A finals dels 50 i principis dels 60, els Marins van escenificar l’Entrà del Peix, que acabaria convertint-se en la Banyà. A mitjan dels 60 La Canyeta i els Moros Grocs transformarien l’antiga Retreta en un autèntic carnestoltes a l’agost. A mitjan dels 70 la filà Marrocs crearia el Mig Any.

 

El segle XX ha vist nàixer i morir a un bon nombre de filaes. En 1935 es van tornar a fundar els Pirates-Marinos. En 1946 va nàixer La Canyeta representants de l’essència cristiana. En 1948 els Kaimans o Moros Blaus van donar colorit a la festa però van desaparèixer el 1983, per a tornar amb sàvia nova el 1988. Després de successives aparicions i desaparicions els Moros Verds van ressorgir amb força el 1969, i el 1973 va nàixer la filà més jove: els Cavallers del Cid.

 

Al llarg del segle s’ha aconseguit engrandir la festa, les filaes s’han consolidat i la participació masculina i, sobretot, femenina des de la dècada dels 60 s’ha potenciat enormement. Les kàbiles s’han convertit en locals festers des dels quals s’irradia la festa.

 

En l’actualitat les festes de Xixona es caracteritzen per la conservació dels valors festers fonamentals i per la millora de les formes, tot això en benefici del fester i del públic.

Deixa una resposta